Perplexitat

L’últim treball de l’escultora Mercè Ribera ens arriba en format fotogràfic. Per a ella, art i vida van de la mà, i la seva obra recent ens mostra que les diferents arts també ho fan, que no hi ha fronteres precises entre elles.

Perplexitats ens proposa una sèrie d’imatges, gairebé totes fotografiades a partir dels objectes que ha disposat sobre una taula, tal com un escenògraf col·loca els elements escènics a l’escenari, i ha il·luminat amb paciència fins a aconseguir el resultat que buscava. No són imatges de la realitat, ni pretenen ser-ho, ni volen ser metàfores, sinó que representen allò que ha creat la prolífica i fecunda imaginació de l’artista. De tots els universos que ha creat en la seva ment, ha materialitzat i fotografiat aquells que li han provocat una certa perplexitat, d’aquí el nom de l’exposició.

El visitant es trobarà davant d’imatges que, lluny de semblar diorames de maquetista o projectes d’escenografia, ens transporten a un espai sense límits aparents, entre oníric i pictòric, on sempre trobem una mica d’acció dramàtica que dóna sentit a la composició. La diversitat no ens hauria de sorprendre, perquè fa temps que sabem que la imaginació humana no té límits. El que sí que sorprèn és la capacitat de la fotògrafa per crear imatges dramàtiques tan universals que difícilment l’observador deixarà de descobrir la història que expliquen i, a més, quelcom molt rellevant, percebrà la imatge com una expressió del seu propi univers interior. Encara més, les imatges són tan vives i humanes que diferents espectadors els donaran interpretacions lleugerament diferents, però no contradictòries, perquè el que les genera és una obra acabada, no deixada a mig fer sota l’excusa de la interpretació oberta.

Un home corrent per un mar de cotó cap a una escala que li permetrà escapar de l’espai angoixant en què es troba, un vaixell salpant vist des d’una casa abandonada, una baldufa observada a través del forat d’un pany que és un crit de llibertat, avions en picat o sobrevolant mobles o animals, tres plomes com arbres sobre l’aigua d’un erotisme tan pertinent com el d’un maniquí darrere un llençol... Cap d’aquestes maldestres descripcions respon exactament a la realitat de les fotografies que pretenen citar, però són una evidència que la Mercè aconsegueix, i amb escreix, el que es proposa en compartir el seu univers creatiu amb el visitant: que aquest se senti atret, s’hi quedi una estona i agraeixi la sensació que ha creat les imatges pensant en ell i en el seu món interior. Per això, les fotografies de Mercè Ribera, les seves perplexitats, són tan universals.

Jordi Font-Agustí.
Cassà de la Selva & Gualta, desembre 2021